Adrià Besó. Entrevista

Des d’un punt de vista etimològic, és tan important el paper que el patrimoni juga en la història de Torrent que fins i tot porta part d’un dels seus elements més destacats (si no el que més) -la Torre- en el seu propi nom. Qualsevol persona observadora de seguida veuria la unió tan profunda, antiga i especial que subjau entre l’origen i la identitat de la ciutat, però sovint caminem pels seus carrers de manera atrafegada, amb pressa, despreocupadament, i no ens adonem que en el mateix entramat urbà, en les cases que ens envolten, en l’horta de regadiu i secà del terme i en les nostres festes i rituals s’amaga una història digna de fer valdre. Digníssima. O, almenys, i després de dècades d’abandonament, desenrotllisme, ignorància, manca d’estima per les coses pròpies o, fins i tot, de respecte, una història que es meresca eixir de l'UCI on sobreviu amb respiració assistida.

 

Horta i modernitat, termes contradictoris?

Quede amb Adrià Besó, director de l’Àrea de Patrimoni Cultural en la Universitat de València, torrentí i doctor en Història de l’Art en una cafeteria mitjanament tranquil·la, un matí d’un dilluns sorprenentment pacífic per al que Torrent ens té acostumats. Parlem de la ciutat, del seu llegat, del que encara mantenim i del que hem perdut i ja mai recuperarem. Del Torrent poble i del Torrent dels 100.000 habitants, amb les seues contradiccions, barreges, lluites, transformacions i veus diferenciades. Però, essencialment, parlem de patrimoni, del que és i no és, del que vam rebre i del que deixarem a les generacions futures. “Patrimoni no són totes les restes del passat sinó una selecció, no sols des del punt de vista acadèmic sinó també des del sentit popular, de tot el que té una certa rellevància. En Torrent s’ha perdut molt de patrimoni material, molt. Des dels anys 60 cap ací, ha sigut un desastre. En l’època del desenrotllisme tot el que és antic s’associava a anar en contra del progrés i esta mentalitat va fer molt de mal. Era com un renunciar al passat en benefici d’una modernitat mal entesa. Passat i present són conciliables, però des d’una relació harmònica, no excloent, com es pretenia plantejar en eixe moment’.

 

En una mena de tornado que va afectar no sols Torrent sinó molts municipis de l’Horta, les finques van començar a créixer de la nit al dia com bolets i les antigues cases, masos i entramats urbans desapareixien per a deixar-los pas. Sense la queixa de quasi ningú, ni ciutadans ni polítics. ‘Torrent va perdre eixa essència que tenia’, opina Besó, ‘i va uniformitzar els pobles acabant amb eixa imatge de poble de l’Horta que era el que l’identificava. Torrent podria haver crescut amb un criteri que no fora finques com més altes millors que era el que propugnava el desenrotllisme. En aquell moment l’arquitectura popular no tenia cap valor ni en l’àmbit acadèmic ni per la gent, però a partir dels anys 80, quan sí que ja comença a tindre un reconeixement, és quan Torrent fa un Pla General vigent que, si el comparem amb altres, té un catàleg de béns protegits molt, molt reduït, per a les possibilitats que tenia el municipi. Això ha fet que el 2000-2010, el desenrotllisme d’aquesta època arrasara amb una part del poc que quedava sense que es poguera fer res’. O es volguera, afegisc jo. Qui sap.

 

Sort que tenim la Torre

‘La Torre és sense dubte el monument clau de Torrent per nombroses qüestions: és el més antic, del segle XII, i és l’origen de Torrent. El poble de Torrent naix al voltant d’una alqueria islàmica junt a la Torre que després s’integra al Regne de València arran la conquesta cristiana i que Jaume I havia donat a l’ordre de l’Hospital’. I sense la Torre... Quin Torrent existiria? ‘La Torre és el monument que justifica l’origen, però, en si mateix, el poble té un patrimoni més divers perquè en estos moments el concepte de patrimoni ja no és el de monument històric-artístic únic i irrepetible sinó que abasta, fins i tot, manifestacions immaterials i és açò el que major riquesa aporta al municipi’. Sosté que la restauració de la Torre o més bé la ‘desrestauració’ d’allò que es va fer el 1974 no sols ha estat ben feta sinó que ‘ha permés plantejar un treball en sentit modern, s’han llevat totes les actuacions negatives i ha permés conèixer millor el monument, amb una data prou aproximada d’origen clarament islàmic’.

 

Li plantege a Besó una contradicció que jo, torrentina de primera generació, em costa entendre: com integrem, d’una banda, una ciutat de vegades impersonal que frega els 90.000 habitants amb uns costums, tradicions i rituals propis d’un altre temps. I com esta gent que manté eixos rituals, cerimònies i devocions no han volgut o sabut defensar també amb la mateixa intensitat el patrimoni físic que desapareixia. Falta consciència o d’autoestima? Perquè un llegat sí i un altre no? ‘Jo pense que la imatge del poble ha canviat, pel que fa a l’àmbit físic, però les tradicions, la mentalitat i les persones són les mateixes. I just això el que li queda a Torrent de la seua essència. Ja que ha perdut una mica la identitat pel que fa a la matèria, les festes i les tradicions és el que li queda del seu passat, de la seua essència’. Però, insistisc, perdre patrimoni físic també és el resultat de no donar valor a allò que tens. Potser és falta d’autoestima? ‘Sí, jo crec que ens ha faltat autoestima. Després del franquisme, el patrimoni no estava massa valorat des del punt de vista social i els governants d’aquell moment van actuar sense voler posar-se en embolics. Quan es va exposar el catàleg del PGOU de l’any 1989-90 a l’edifici Montecarlo, la primera proposta tenia tres vegades més béns protegits dels que finalment es van protegir. Hi hagué prou revolt. Moltes persones veien com sa casa estava al catàleg i es pensaven que era com si fora la Catedral de València. No era això. Però sí que faltà conscienciació social i molta pedagogia i valentia política’. Tanta, que el 2022 enderroquen un edifici de l’arquitecte Goerlich al bell mig de la ciutat (l’antic asil Santa Elena) sense conseqüències ni represàlies.

 

De les masies i les casetes de secà: la memòria de l’Horta

Donat que a la casa sembla que les parets ja li han caigut, fem el que el refrany diu que no hem de fer: començar la construcció per la teulada, per allò més prop del cel, el patrimoni immaterial de Torrent, aquella riquesa invisible que, en molts casos, no es pot tocar amb les mans. Un dels trets identitaris del poble que ara ja és ciutat és, sense dubte, l’horta. ‘L’horta reflecteix el sentit i el caràcter de l’habitant de Torrent. És una horta marginal, no regada directament pel Túria, i ací sempre s’ha tingut l’habilitat de traure del no-res un profit per a poder viure. Per exemple, parle dels granerers i de moltes altres artesanies. L’horta és un patrimoni que ací hem tingut molt en perill amb eixe pla d’urbanització del Safranar que va sorgir als anys 2000 i que pràcticament liquidava tota l’horta’. Mentre parla Besó recorde tots els titulars dels grans diaris informant del projecte per a destruir tot eixe espai i com hui en dia milers de persones gaudeixen d’ell passejant a peu, en bici o treballant els seus horts. Les gràcies? Al moviment veïnal i la Plataforma per l’Horta, recordem tots dos. I parlem també del patrimoni hidràulic que encara manté Torrent i totes les infraestructures d’origen medieval que mantenien l’horta històricament com el Pantà i els Arquets.

 

Però, pel camí, s’ha perdut més. ‘Hem perdut els corrals de ramal i les casetes de secà. També els masos, llevat del Mas de Baviera –o de Don Pedro–, del Ràfol, amb la desaparició més important del Mas del Jutge que s’enderrocà el 1940 per a vendre la fusta però també el Mas de Barcos o el dels Gils. En totes les transformacions que es van fer als anys 80 per a passar de seca a regadiu i plantar tarongers s’ha perdut moltíssim. Les casetes de seca eren construccions on anaven els llauradors a quedar-se uns dies quan collien i en aquell moment este tipus d'arquitectura popular no tenia cap valor i no s’inclogué cap element al catàleg del pla general. No és reprotxable, però és així’.

​

Les restes del naufragi al nucli urbà

Però a dins del poble, que ens queda? Poble de xocolaters, de granerers, i de gent del camp… La gran riquesa immaterial de Torrent durant dècades, la cosa per la qual se li coneixia, a dures penes es visibilitza en l’actualitat en un parell d’estàtues en l’Avinguda i l’Auditori i les poques restes del patrimoni agrari que s’ha pogut conservar. ‘El catàleg que s’ha aprovat ara arriba clarament tard. Pots protegir els pocs edificis que t’han quedat, no perquè siguen significatius, sinó perquè és el que t’ha quedat. Les restes del naufragi. Protegeix elements puntuals, però la imatge urbana, la trama, s’ha perdut’.

Ens posem creatius i li suggerisc a Adrià Besó que imagine que, per un dia, és guia turístic: què faria valdre del que ens queda? ‘On es pot vore un conjunt interessant és al voltant de la plaça Major i de la plaça de l’Església, perquè conserven encara elements importants com tot el llenç de façanes on està la Casa de la Cultura, l’Alhambra, els Caçadors, Ca Lluiset, on està la loteria, el cantó d’Avelina… Tot això s’ha respectat prou a diferència d’altres zones de la ciutat’. A partir d’ací, Besó és molt crític amb les actuacions urbanístiques dutes a terme sobre la trama urbana. ‘El PGOU de 1990 va tindre molt poca sensibilitat sobre la trama urbana històrica on es llegien moltes coses com a producte del moment en què s’urbanitza eixa zona. Per exemple, l’alineació de la plaça de l’Església. El carrer que va de la plaça Major (aleshores un raval fora de la ciutat i per on anava la muralla) fins a l’Església s’obri el 1606 per tal d’integrar els dos centres que hi havia en eixe moment. Si et fixes, és un carrer propi de l’urbanisme barroc, amb la imatge de fons del campanar, ja que aquest tipus d’urbanisme aprofita la perspectiva per a ressaltar elements principals, en este cas l’església. No és casual que vaja al campanar. Per això, la caseta que hi havia a l’inici de la plaça de l’Església i el colze que feia a l’entrada el carrer de la Mota, que es van enderrocar en els anys noranta eren claus per a entendre tot açò. Poc més tard, la llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1998 venia a prohibir qualsevol operació de regularització de alineacions en la trama urbana de qualsevol nucli històric’. Este temple, que Besó considera emblemàtic, conserva encara la seua capella de la Comunió de finals del s.XVII i l’obra moble més antiga de Torrent, la Mare de Déu del Pòpul, del s. XIV. Tot això, afegeix, malgrat la desafortunada restauració feta després de la guerra civil i on es va perdre la seua important decoració barroca. ‘No ens podem oblidar, dins de les coses a visibilitzar, de la Creu de Pere Mora, un element molt interessant, renaixentista, del segle XVI que es Bé d’Interés Cultural com a creu del terme’.

 

El dibuix dels carrers, les perspectives, on donaven i com eren d'amplis, quina voluntat política i social tenien també formava part del Torrent d’abans. ‘A la plaça de les Fonts’, explica, ‘hem trobat elements del segle XII en algunes excavacions, després d’enderrocar dos cases. Era una plaça típica de morfologia islàmica, amb carrers estrets i si mires a la plaça Major des de la mateixa plaça de les Fonts veus un carreró que trenca absolutament la perspectiva, ja que has de fer diversos canvis de direcció per poder continuar la que l’urbanisme islàmic buscava sempre la intimitat. I també l’atzucac o carrer sense eixida que amb l’enderrocament de les cases de la plaça s’ha perdut. Tot això ha desaparegut. És molt més difícil llegir ara la història en la trama urbana de Torrent per totes les modificacions en les alineacions que s’han produït’.

​

Tapar el fossat de la Torre… una decisió reversible?

Parlar del patrimoni en el centre urbà de Torrent obliga a fer-ho també del fossat que envolta la Torre, un fossat que es va descobrir durant els treballs d’urbanització de l’entorn i que, després d’una certa polèmica, però, sobretot del canvi de govern, va tornar a dormir en la foscor del sota terra. ‘En este cas s'ajunten molts dels aspectes que hem parlat, sobretot el que fa referència a la pedagogia. Apareix el fossat en un moment determinat i es deixa destapat. La gent comença a dir que ‘que és un niu de porqueria’. Com els papers i permisos de la Conselleria per a restaurar-lo tarden a arribar, es queda destapat prou temps. Si en eixe moment no tens un gest de voluntat per a reunir al veïnat i explicar per què era important el fossat i és perquè sense ell no s’entén la pròpia Torre no aconseguiràs res. Era un element didàctic rellevant. És l'única Torre que es conserva del cercle defensiu de València que haguera pogut mostrar el seu fossat. Es podria haver tingut una plaça a dos nivells. Els informes de la Conselleria, a més a més, eren partidaris de mantindre el fossat, però, tot i això, el nou govern del PP, va decidir tapar’. I eixa decisió és per sempre o es pot tornar a deixar al descobert? ‘És totalment reversible. Les actuacions de patrimoni que tenim hui en dia han de ser reversibles perquè els criteris, fins i tot des del punt de vista tècnic, poden ser canviables. Així que sí, es podria destapar el fossat en un futur sense cap problema, quan hi haja una situació de consens a nivell ciutadà i polític’.

​

El cordó umbilical amb el Vedat

En gran manera, Torrent no s’entén sense el Vedat. Ni en el passat ni ara, on milers d’habitants l’han triat com a zona de residència permanent, no sols d’estiu. Allà trobem petjades patrimonials d’allò més interessants. ‘Tenim la Torreta, que formava part de la xarxa de telègrafs òptics Madrid-València que es construeix a finals del segle XVIII' i encara que tingué una restauració qüestionable per part dels propietaris, és un element important perquè el que és la Torreta es conserva. Més endavant, cap allà el 1850 el telègraf òptic, que emetia senyals semblants a les de Morse, desapareix per a donar pas al telègraf elèctric’.

 

Tornem al Vedat i tots dos coincidim en el fet que és un dels espais més emblemàtics de Torrent. ‘Com a zona d’estiueig naix com altres espais situats en el límit dels primers peus de mont que voregen l’horta de València, a Godella o la Canyada de Paterna. A finals del s. XIX hi ha una certa percepció a València que s’està perdent el contacte amb el camp i sorgeix una nova mirada buscant l’aire pur i la tranquil·litat. També eixe acostament cap a les zones perifèriques contribuïx a l’expansió de les línies del trenet. El Vedat no es desenvolupa tant com la Canyada perquè el tren no arriba fins allà dalt, com si passa amb la Canyada que té estació i també en Godella. Ací calia pujar en tartanes des de l’estació’. No obstant això, el rastre d’aquells primers anys ha quedat palés en alguns dels seus xalets més emblemàtics que encara ara es conserven. ‘El catàleg que hem tingut vigent fins ara no protegia cap xalet del Vedat. Ahí hem perdudes obres molt interessants, encara que hem pogut vore com altres no sols s’han mantingut sinó que s’han restaurat també. Durant molts anys recordem que eixa arquitectura no estava molt valorada i això explica algunes desaparicions destacades’.

​

Què tal un museu de la Xocolata?

El canvi socioeconòmic experimentat durant les passades dècades ha fet que, a tot arreu, s’hagen perdut vells oficis, que sols perduren ara en la nostra memòria intangible. Velluters, corretgers, cadirers, assaonadors són alguns noms que ara es mantenen ja solament en el llistat de carrers d’alguns pobles i ciutats com ara València. A Torrent, a més de la gent del camp, teníem oficis coneguts i molt reconeguts, com ara el xocolater o el granerer, i ambdós tenen escultures a la localitat. Caldria fer més per a reivindicar estos oficis que han dut el nom Torrent per tot arreu? ‘Crec que seria important dedicar un espai museístic per a explicar tot el que envoltava a estes tasques. Donat que es feien en tallers xicotets a les seues cases o eren oficis ambulants com el granerer no van generar un patrimoni industrial en si mateix, però si tenien una maquinària que es podia haver utilitzat per a detallar tot el procés de com es feien les coses. Per exemple, recorde les màquines d’una fàbrica de xocolata que les van oferir al Museu Comarcal de l’Horta Sud, però no disposaven de lloc per a guardar-les. Al final crec que les van dur a la Brigada d’Obres de l’Ajuntament perquè, sinó, anava a la ferralla. Algun museu sí que trobe a faltar. Cal destacar que Torrent i la Vila Joiosa van ser els punts de referència d’este dolç producte durant moltes dècades’, es lamenta Besó.

 

Ens posem a contar museus. Torrent té 90.000 habitants i, com hem vist, un divers llegat patrimonial. Quants museus tenim? Propis, quatre. ‘Està el Museu de la Setmana Santa una commemoració que està declarada Bé d’Interés Turístic Autonòmic; l’Hort de Trénor que és col·lecció museogràfica permanent i la Parròquia de l’Assumpció, que també es col·lecció museogràfica d’art sacre’. Amés, cal destacar el Museu de la Torre que replega, en una mostra repartida per les diferents altures, la història del monument i del poble des dels seus orígens. El Museu Comarcal de l’Horta Sud, ubicat en una meravellosa casa del carrer Verge de l’Olivar pertany a un consorci participat majoritàriament per la Mancomunitat de l’Horta Sud.

​

Un futur ple de necessària pedagogia

La pregunta que ha de seguir a este escanejat profund de la realitat patrimonial de la capital de l’Horta Sud és més que obvia: què es pot fer, en cas que es puga fer, per a conéixer, estimar i protegir més les nostres herències col·lectives materials i immaterials, la nostra herència històrica? ‘Hem vist a la situació actual a la qual hem arribat i perquè, que és per la manca de conscienciació social i de pedagogia. Crec que és indispensable que els qui saben facen molta difusió en l’àmbit local, bàsicament. Moltes vegades el patrimoni es planteja de cara al turista, però qui realment ha de conèixer-lo és el ciutadà perquè si alguna cosa s’ha revalorat és perquè el ciutadà l’ha estimat’. Com ha passat, per exemple, amb els plafons ceràmics de carrer de Torrent, que conserva un dels conjunts més importants de la C. Valenciana.

 

El café s’ha acabat i la conversa continuarà ara caminant pels carrers de la ciutat, on farem les fotografies per a l’article i observarem de primera mà tot el que Besó ha explicat. Cap a la Torre, pel carrer Sant Cristòfol, pense en els centenars de xiquets i xiquetes que podrien estimar més el seu poble si el conegueren millor, amb llibres, rutes i exercicis, però també en tota la gent que -nascuda ací o vinguda d’altres llocs- se sorprendria de la varietat i riquesa del patrimoni de Torrent. La tecnologia ajuda i els codis QR han omplit les ciutats europees d’explicacions sobre fets, històries, costums i valors que ajuden a entendre’ns hui en dia. Qui i com som en l'actualitat els hereus d’aquells que fa centenars d’anys vivien tranquil·lament en una alqueria islàmica, enmig de l’horta i als peus d’una gran, majestuosa i imponent Torre.