Manierisme en les falles

Al diccionari de la RAE el concepte de manierisme té dues accepcions. Segons la primera, és tracta “d’un estil artístic i literari del Renaixement Tardà, caracteritzat pel seu refinament i artificiositat”; segons la segona és “tota tendència al rebuscament expressiu”.

Respecte a la primera accepció, el manierisme sorgí a Roma a la segona meitat de segle XVI i va ser un període durant el qual coincidiren a la Ciutat Eterna un conjunt de joves artistes que eren contractats per un nombre reduït de nobles i eclesiàstics.

Durant el Renaixement, pintors i escultors ja havien superat la consideració de simples artesans que hi havia durant l’Edat Mitjana i gaudien d’un prestigi que impulsava als adinerats comitents a contractar-los per posseir una obra seua. La forma que tenien aquells artistes d’atreure compradors i mantindre el seu renom era executar peces que cridaren l’atenció de la gent, amb independència del seu contingut. Començà així, una obsessió per aconseguir el favor de l’audiència a través d’estar generant una sorpresa contínua.

Per als manieristes, la complexitat era considerada una forma de bellesa, i sostenien que el virtuosisme, l’ostentació i l’artificiositat eren els pilars fonamentals de totes les arts. Amb aquests principis, s’imposà la idea de que quan més difícil, millor, i se sentia admiració per tots aquells artistes que creaven obres complicades, tant a nivell estètic i tècnic com de contingut. Ja no s’havien de limitar a imitar la naturalesa, sinó que s’estava obligat a millora-la. Les obres manieristes estaven dotades d’un dinamisme i un moviment extrem que generava vertigen als seus espectadors. Semblava que un huracà agitava dramàticament les bigarrades escenes representades, que estaven plenes de figures desproporcionades amb postures estranyes i retorçades. 

Es trencà amb la concepció clàssica de la unitat de l’obra d’art com a forma de perfecció i equilibri, començant a donar importància a les diferents parts que la conformaven. Això provocà una abundància d’ornamentació que deixava en segon terme el tema principal i que acabà propiciant l’exhibicionisme, l’ostentació i l’exageració, aconseguint que la quantitat d’objectes que podien aparèixer representats a un quadre arribara a abrumar. Al mateix temps, els colors que els pintors utilitzaven, eren del tot irreals per aconseguir efectes dramàtics en les escenes o, simplement, cridar l’atenció dels espectadors.

Pel que fa a la segona accepció del concepte, la RAE diu que és “tota tendència al rebuscament expressiu”. El manierisme dinamità segle i mig de recerca de l’equilibri i puresa clàssica que coneixem com el Renaixement. L’estil, a la seua etapa final, rebentà per totes seues les vores i acabà desbordant-se com una violenta riuada. Aquell col·lapse artístic va ser tan sonat que des de llavors, es qualificà com “manierisme” al trencament dels cànons establerts de qualsevol tendència artística apareguda al llarg de la història. Donant per suposat que, per regla general, aquest trencament sempre es manifestava de manera espectacular i apoteòsica.

Si ens retrotraiem cap a temps passats, descobrim que la perfecció i serenitat del classicisme grec es transformà en dinamisme i expressivitat amb la irrupció de l’hel·lenisme. Segles després, les elegants línies de l’arquitectura gòtica acabaren desbordades per un bigarrat aparell decoratiu en la seua etapa final, denominada flamígera, abans de donar pas de nou a la serenitat clàssica del Renaixement. Aquest estil, a l’igual que el seu predecessor gòtic, anà recarregant-se decorativament cada volta més, fins morir i convertir-se en el Barroc, una tendència que practicava allò que es coneix com horror vacui (por al buit), que era una manera de concebre l’art que assolí quotes properes al paroxisme decoratiu durant el rococó, per tornar de nou a la puresa del classicisme durant la Il·lustració. Totes aquestes explosions decoratives prèvies a la fi d’un estil, han estat nomenades també com “manierisme”.

L’horror vacui va directament lligat a la “manierització” de l’art. Atenent al diccionari de la RAE, està definit com “aquella locució llatina que s'empra, al camp de l'art, per referir-se a la tendència a omplir tots els espais d'elements decoratius”. Es tracta d’una sensació de saturació visual, però també d’una necessitat psicològica de que tot estiga ocupat per algun motiu decoratiu. I la pot experimentar tant el creador de l’obra, com l’espectador. 

El efecte més immediat de l’horror vacui és la incapacitat del cervell humà d’assimilar automàticament l’allau d’informació que li arriba de sobte quan es troba davant d’una obra d’art sobresaturada. L’espectador no pot entendre en la seua totalitat que és “això” que està mirant i, per tant, durant els primers segons només distingeix un conjunt de formes més o menys inconnexes, algunes de les quals ha reconegut immediatament, altres les veu desdibuixades i moltes d’elles ni tan sols percep que estan allà. 

Degut a l’herència genètica i l’instint de supervivència ancestral que encara es manté a la ment humana, aquesta situació és un tràngol angoixant per al cervell, que necessita conéixer i classificar immediatament allò que té davant per si de cas representa un perill, però per altra banda, no pot fer-ho amb la rapidesa que li ho demana la naturalesa a causa de la gran quantitat de dades que ha de processar. Passats aquells primers moments estressants, si l’espectador fa l’exercici de continuar observant aquella “cosa”, poc a poc, els volums aniran perfilant-se i detallant-se un darrere l’altre i el seu cervell reconeixerà una a una totes les parts que la conformen.

I és en aquest punt on toca començar a parlar dels monuments fallers. Però no de qualsevol d’ells, sinó de l’aristocràcia cadafalera: els de la Secció Especial del Cap i Casal. Les falles són la manifestació contemporània més vistosa i coneguda d’allò que al llarg dels segles s’ha anomenat com “art efímer”. Representen un tipus d’art on es practica amb orgàsmic plaer l’horror vacui. I això és, bàsicament, gràcies a la introducció de noves tecnologies i a la facilitat per a treballar nous materials com el poliestirè expandit. Actualment, els artistes fallers poden executar de manera més senzilla i econòmica i amb un risc molt menor, monuments fallers de major dimensió que les antigues i pesades estructures de fusta i cartó pedra del segle XX.

Salvant les distàncies, una persona sentirà la mateixa sensació d’horror vacui tant al moment d’accedir a la Capella Sixtina del Vaticà, obra mestra del manierisme, com quan entra a la Plaça del Pilar i es troba de sobte amb la superestructura fallera que planta la comissió cada any. Tant en un cas com en l’altre, el seu cervell tardarà un temps en poder digerir tota aquella manifestació exacerbada de detalls que li ha entrat pels ulls en una sola dècima de segon. 

Estem pràcticament acabant el primer terç del segle XXI i els monuments fallers de la Secció Especial s’han convertit en una espècie de monstres gegantins d’aparença pneumàtica que, a cop de talonari, plenen fins la saturació els espais urbans destinats a la seua exhibició. És el que els seus detractors denominen falles “Lladró” o estil “Disney”, però que també compten amb molts defensors, admirats pel gran treball dels artistes i l’espectacularitat aconseguida. 

Però l’horror vacui faller té una vesant més hedonista que la que practicaven els artistes manieristes i barrocs. La diferència entre les falles i les grans obres d’art del passat és bàsicament intel·lectual. A València s’estaria davant d’un recarregament més proper al rococó, que dona un protagonisme absolut a l’aparell decoratiu i el tamany, front a un contingut més diluït, quan no benigne, o directament connivent amb certs cercles socials i polítics.

Tothom és conscient de que no és una situació molt projectable a llarg termini que només la Secció Especial de la ciutat de València creme cada any un parell de milions d’euros en uns monuments de tamany extraordinari que, a més, estan confeccionats amb materials altament contaminants. Si a això li sumem que part d’ells repeteixen conceptes i estètica de manera reiterativa any rere any, es pot arribar a pensar en un perill de mort d’èxit o de pur avorriment de visitants i veïnat.

En termes generals, les grans falles flirtegen molt tímidament amb els canvis per por a perdre el favor de públic i jurats. Un monument d’Especial està molt més prop d’un espectacle de Las Vegas que de la Capella Sixtina. Els seus creadors fugen de la innovació i es limiten a ampliar volums i construir estructures cada volta més grans i més saturades decorativament. Solen aparéixer novetats plàstiques, però sense que siguen massa radicals.

Això si, cada volta els monuments estan més plens de ninots, i els volums són més rotunds i exagerats. Per tant, estaríem davant d’un manierisme faller entés com el cant de cigne previ a la mort de l’estil imperant i la seua transformació en altre totalment diferent? Si el recurs dels artistes fallers és carregar més i més de tot tipus de figuretes cada un dels racons dels monuments, llavors s’estaria davant un manierisme de manual.

Però l’esperança d’un canvi es troba als mateixos carrers. Es pot escoltar en els comentaris de la gent davant les falles més innovadores i experimentals, considerant-les com un colp d’aire fresc després d’haver visitat desenes de monuments massa similars uns d’altres. També en aquelles persones que es detenen amb interés front a monuments que s’atreveixen a tocar temes socials incòmodes o candents. I sobre tot, es troba als somriures que provoquen aquelles falles humils però amb un contingut extremadament divertit o, perquè no, commovedor fins a arribar a tocar la fibra sensible.

El canvi també està en l’estudi i l’aplicació de nous materials per confeccionar les falles. És més que sabut que els artistes fallers en la majoria de casos estan lligats de peus i mans als limitats marges econòmics amb els que treballen, a la voluntat de les comissions i també als gustos estètics que potencien i perpetuen les decisions dels jurats oficials any rere any. Aquestes circumstàncies fan difícil el tema de l’I+D al món faller. Però des de fa uns anys, grups de científics estan treballant en la investigació de nous materials més sostenibles que, potser, porten a la Festa a una nova era molt més respectuosa amb el medi ambient. 

En tot cas, una cosa primordial és l’acceptació de la diversitat i el respecte a les diferents postures al si de la Festa. A data de hui conviuen les comissions participatives i populars amb les més ortodoxes; també les conservadores amb les més progressistes. Respecte als monuments, se’n planten de cars i de senzills, i també de tradicionals i d’alternatius. En definitiva, si aquests temps són testimoni del manierisme de l’estètica del monuments fallers, benvinguts siguen els canvis. Esperem a veure què ens depara el futur.