Lliure

L’EMPERADOR ÉS LLIURE
PER A LA PAU ESCRIURE

Una cosa és la batalla
com un joc o esportiva,
altra és la trista contalla
de la guerra, que és canalla,
i, per a tots, negativa.

​

És hora de que al planeta
deixem d’armar el cacau
d’estar fent-nos la punyeta,
aparcant la malifeta
i deixar pas a la pau.

​

Així que l’emperador
que remata nostra falla,
ha d’estar per la labor
de ser pacificador
i no entrar en la batalla.

​

Ser defensor, ben valent,
de les antigues cançons
que canten al sentiment,
i amb bona atenció i esment,
conserven les tradicions.

​

Volem mantindre el somriure
que a l’odi sempre li guanye,
tota alegria per viure
i, que el poeta en escriure
el nostre llibret, s’afanye.

​

Com l’emperador, del tot,
és lliure per a triar,
també així cada ninot
que a la falla, com parot,
al març anem a plantar.

Així que, a continuació,
passem a fer el relat,
rondalla i explicació,
d’alguns ninots, de gairó,
usant esta llibertat.

 

A PARTIR D’ACÍ
SERÀ LLIURE EL RATOLÍ.

Un ratolí de científic,
treballant amb eficiència,
mentre testava un dentífric
va decidir molt pacífic,
que se deixava la ciència.

​

Perquè tot eren pessics
i punxades de xeringa
que li feien rebolics.
Eren autèntics castics
posant-li el cos com mandinga.

​

No és per no col·laborar
a curar les malalties,
és que tot és foradar,
com un formatge cheddar,
les seues anatomies.

​

A l'amic del seu costat
li posaren una orella,
i en altre experimentat,
la veu li havien mudat
i belava com l'ovella.

Alguns tenien bigots,
com els homes més peluts
fins i to en els seus cabots,
i semblaven xicots
d'eixos que són tan celluts.

​

Ja salvat d’este quefer
en una vida tan dura,
com és ratolí feiner,
col·labora rialler,
en treballs de dentadura.

​

Com ja saps de forma clara,
puix tens un cervell diví,
des de Morella a Alfafara,
tots Pérez, li diuen ara,
al científic ratolí.

LA IAIA GUERRERA
S’HA FET FALLERA

A la falla, una iaia,
que és bruixa encantadora,
ix fent caldos a tota hora
per a fer encantaments.

Donen força als de la tribu
atordint a l’atacant,
que s’acaba atabalant
entre beuratges pudents.

​

És a dir, si un enemic,
aplega fent la punyeta,
per darrere del melic
tot se li’n va de vareta.

Aprofitant la marmita
i la llenya fent foguera,
la iaia també és cuinera
en un estil molt sucós.

Sense estrela Michelin
però en saber cimentat,
prepara el seu millor plat,
el calent arròs caldós.

​

Per si algun enemistat 
no li fa mal la poció,
amb este arròs ben calfat
el remata d’un sacsó.

 

Per si és poc amb tot açò,
cou també coses més fines,
uns remeis i medicines
per a curar malalties.

 

Encara que el seu producte
digne d’obtindre medalla
per al gust de la xicalla,
són ses dolces llepolies.

 

Amb els perols d’esta bruixa
els mals de panxa se’t cura
però amb el sucre t’arruixa
de càries, la dentadura.

​

A banda dels aixarops,
llepolies i beuratges
que t’augmenten els voltatges
o fan del rival, cudol;
de la iaia tens carinyo,
carícies, cosquerelles
i fa les millors paelles.

A veure qui no la vol!

 

Al voltant de sa cassola
s’acaben els embolics,
en passar tot per la gola
no hi ha guerres ni enemics.

​

 

LLIURE PER A LLEGIR,
ESTUDIAR O DORMIR.

Tots els pares a buidar
les butxaques amb premura,
dels llibres que han de comprar
per a cada assignatura.

​

Dur tant de llibre a l’esquena
no sembla bona mesura,
però per a major pena
segueix fallant la lectura.

​

Som els amos dels aparells
controlem els ordinadors,
però els llibres sonen a vells
per a res, encisadors.

​

Les consoles de videojocs
no ens amaguen cap secret,
però queden penjant els mocs
per a entendre què és un sonet.

 

D’influencers i famosos
coneguem tot fil per randa,
els seus bullits amorosos
o quan se’n van de parranda.

​

Encara que els personatges
eixits del mon literari,
com si parlen de formatges
som xiquets de parvulari:

​

“Com era del Tirant lo Blanc
son amor per Carmesina?
Les Veles e Vents d’Ausiàs Marc
no és allò de la Marina?”

​

Al remat de tot açò,
vaig a dir la veritat,
em podràs fer cas, o no,
és la teua llibertat.

 

LLIBERTAT PER A TOCAR
O TAMBÉ PER A MENJAR

Als reis macs guitarra
demava donant tabarra
per a tocar mil cançons,
d’eixes que la gent famosa
la creme d’allò més cremosa,
les canta fent borbollons.

​

Per ser com els de la tele,
una artista del lerele,
tindre fam de cantant,
per açò és que ella s’afanya,
més que per tindre manya,
amb este instrument tocant.

​

Així que més per la fama
d’eixir en algun programa
que per amor al solfeig,
a la xica li abellia
sens dubte ella ho volia,
de les cordes el palpeig.

​

La vespra s’imaginava
com la llum l’allumenava
en el Palau de les Arts,
tota vestida de gala
com l’ocasió li assenyala
per molt que fora dimarts.

​

Entre acords quedà dormida
com si estiguera arrupida
amb guitarra de llençol
i així ella va despertar-se
igualeta que en gitar-se
amb el primer raig de sol.

​

Va buscar caixa allargada
Només tindre-la trobada
la va desembolicar,
llarga era com una faixa
però dins d’aquella caixa
cap guitarra va trobar.

​

Tot el seu somni per terra
va omplir en plors una gerra
on va nàixer un gesmil.
Com una broma pesada
dins la caixa destapada
es va trobar un… pernil!

​

Als pares de la criatura
no els pujà la calentura
pels canvis executats
i per la bona servida
agraïts tota la vida
estan a ses majestats.

​

Puix sols amb una jugada
tingueren assegurada
la pau a la seua llar,
i amb un pernil se trobaren,
que ben a gust el tastaren,
fins l’os el varen llepar.