Set dècades de destrucció de patrimoni arquitectònic a Torrent (1950-2022)

La conservació del patrimoni arquitectònic de Torrent des de mitjans del segle XX és un dels temes més controvertits de la nostra ciutat. El desenrotllisme i l’especulació a partir d’aquell moment va produir un creixement desordenat del nucli urbà de la població i va impregnar en el pensament col·lectiu un fals significat de la paraula progrés. Açò és degut al fet que tant la substitució edilícia de les construccions amb valor arquitectònic per blocs d’habitatges de diverses altures, com la destrucció de les terres que envoltaven a l’àrea urbana del municipi, es va pensar que era un signe d’evolució. Malauradament, a un territori on el turisme és un dels nostres principals motors econòmics, d’aquesta manera vam perdre un potencial important amb la destrucció de la imatge històrica de Torrent que havíem adquirit durant segles. 

 

Aquest procés d’aniquilació no és exclusiu del franquisme, ja que fins fa pocs mesos, la mancança d’un catàleg de béns i espais protegits del municipi aprovat, que arreplegara suficientment aquest llegat historicoartístic, ha permés una pèrdua irreversible d’una part considerable del nostre patrimoni cultural també durant la democràcia actual. Malauradament, quan es va iniciar la transformació i destrucció d’aquest patrimoni arquitectònic a principi de la dècada del 1950, l’únic edifici del municipi que es trobava protegit era la Torre andalusina. Durant aquest procés Torrent ha perdut el seu caràcter de població amb encant que va tindre, per la destrucció sistemàtica d’espais i elements de referència de gran vàlua.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

01. Torrent al voltant dels anys cinquanta del segle XX, en la qual predominaven els edificis de poques altures. PECOURT GARCÍA, Juan, 1987, p. 86.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

02. Fotografia aèria de Torrent dels anys quaranta del segle XX. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitu”. (Sol·licitada per primera vegada la seua digitalització en alta resolució per la meua part el 2010). 

 

És per això que a través d’alguns exemples veurem la gran desaparició que ha sofrit el patrimoni arquitectònic de la nostra ciutat, fent un recorregut pels edificis més representatius que varen ser construïts fins als anys trenta del segle XX i que s’han perdut o que han sofrit una intervenció irreversible, que li ha fet perdre els seus valors culturals. Cal tindre en compte que ha sigut aquesta destrucció, que qualsevol element arquitectònic de la població amb vàlua que poguera veure compromesa la seua integritat, resulta necessari reclamar la seua preservació.

 

Dintre dels exemples més representatius d’aquest patrimoni desaparegut o que s’han intervingut d’una manera poc adequada al llarg dels últims setanta anys, trobem ordenats cronològicament els següents exemples, respecte del moment en què es van dur a terme aquestes actuacions. El primer cas el de l’Hotel “La Fonda”, inaugurat en 1914, el qual va adquirir gran prestigi a l’època i que s’ubicava al carrer del Migdia, a la pujada del Vedat per la prolongació de l’actual carrer Pare Méndez, però que va ser enderrocat en gener de 1950. Un altre element perdut va ser el “Sanatorio del Padre Jofré” de 1926, que es trobava al Vedat i que va ser destruït cap a 1950. Aquest últim, pel seu estil i dimensions, recordava als grans pavellons de l’Exposició Regional Valenciana de 1909 dissenyats per l’arquitecte Vicente Rodríguez (1875-1933).

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

03. Hotel “La Fonda” al Vedat en les primeres dècades del segle XX. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitu”. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

04. “Sanatorio del Padre Jofré” al Vedat en la primera meitat del segle XX. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1997, p. 42.

 

Com hem comentat, el desenrotllisme dels anys seixanta i setanta del segle XX, va ser definitiu perquè es consolidara la tendència de desaparició d’aquest patrimoni, ja que va comportar la construcció dels primers grans edificis a Torrent, especialment per a habitatges, que van substituir aquestes valuoses construccions. Aquest va ser el cas de la “Caja Rural y Sindicato Agrícola”, precursora de la Caixa d’Estalvis, que s’emplaçava al cantó de la plaça Bisbe Benlloch i el carrer Ramón y Cajal, edifici de principis del segle XX, enderrocat el 1960 per a construir una nova seu de la mateixa caixa. El 1966 es va enderrocar gran part d’una illa de cases per a construir un nou mercat i un any més tard es va destruir l’antiga seu del “Circulo Católico Obrero” a la plaça de Colom 12, construïda en 1905, on es troba actualment la seu de RETOSA. 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

05. Antiga seu de la “Caja Rural y Sindicato Agrícola” de Torrent, precursora de la Caixa d’Estalvis de Torrent. La Semana Gráfica: Revista semanal ilustrada, Valencia, 1929, nº 137, p. 4. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

06. Antiga seu del “Circulo Católico Obrero”. RODRIGUEZ MOLINA, María José; SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 2010, p. 388. 

 

Per últim, durant aquesta dècada, es va enderrocar el 1970 el darrer porxi de la Torre de 1908, on es va instal·lar el Mercat i el jutjat de primera instància. Així com el “Casino del Rosco” de 1907, que s’ubicava a la plaça Major 31 al costat de la Casa de la Cultura, i que va ser la seu del “Banco de Vizcaya”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

07. Enderrocament el 1970 del darrer porxi que envoltava la Torre andalusina de Torrent. IBORRA LERMA, José Manuel, 1982, p. 143.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

08. Antic Casino del Rosco que va ser també seu del “Banco de Vizcaya”. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitiu”.

 

Ja en la dècada següent, el 1972, es va enderrocar l’antic Convent de les Trinitàries que s’ubicava sobre una casa del segle XVIII, a la plaça Mestre Giner 20, per a edificar sobre el seu solar l’actual Col·legi San José y Santa Ana. Al final d’aquesta dècada, també va desaparéixer el molí d’origen medieval, que s’ubicava al final del carrer José Iturbi.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

09. Antic Convent de les Trinitàries. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 545.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

10. Antic molí de Torrent. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 546.

​

El 1980 es va destruir el “Grupo Escolar”, construït el 1932, on s’ubica actualment el Col·legi Lope de Vega, i en eixe mateix any també es va perdre l’edifici que va albergar la Casa quarter de la Guàrdia Civil, que havia sigut edificat el 1889 per la benestant família torretina dels Torán Fabiá, al carrer del Músic Marià Puig Yago 16-18-20. En eixe mateix moment també es van enderrocar, a causa de l’especulació, altres destacats edificis d’aquest carrer, alguns d’ells protegits, com la casa que va ser del General Colomer, que va ser desaparéixer després de ser declarada interessadament en ruïna.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

11. Antic “Grupo Escolar” de Torrent. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 544.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

12. Antiga Casa quarter de la Guàrdia Civil. RODRÍGUEZ MOLINA, María José; SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 2010, p. 389.

 

Ja al principi dels anys noranta, ens trobem amb la reedificació per parts, del rellevant edifici del segle XVIII del carrer Ramón y Cajal 4-6-8, enfront de l’actual Ajuntament.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

13. Antiga casa reedificada del carrer Ramón y Cajal 4-6-8. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1997, p. 35.

 

Amb la redacció del Pla General, aprovat entre 1990 i 1991, s’obria una nova oportunitat a la preservació del patrimoni que es conservava fins eixe moment. Però malgrat que aquest instrument incloïa una “Relación de edificios y elementos catalogados”, que solament arreplegava trenta-quatre edificis privats, dels quals hui en dia no tots s’han conservat. El fet de no haver tingut un catàleg adaptat a la llei del Patrimoni Cultural Valencià del 1998 que arreplegara de manera exhaustiva tots els edificis amb valors culturals de Torrent, va determinar també, amb actuacions especulatives, la desaparició d’importants exemples a l’última dècada del segle XX i a la primera del XXI. Aquest fet va fer possible l’enderrocament, el 1992, de les cases del Racó, on s’ubicava l’antiga farmàcia Ferrandis, eixamplant així l’entrada al carrer de Fra Lluís Amigó cap al Convent o la Casa que va albergar l’estudi del fotògraf Rafael Ferriol a la Placeta de l’Era 11.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

14. Antiga Farmàcia Ferrandis. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 555.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

 

 

15. Antic estudi del fotògraf Rafael Ferriol. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 367.

​

També en aquests anys es va produir l’enderrocament de l’interior de dos dels grans cines de la ciutat encara que es van preservar les seues característiques façanes d’estil tardoeclètic classicista. Aquest va ser el cas de l’antic Cinema Montecarlo del 1947, al número 21 de l’Avinguda, obra de l’arquitecte Carlos Soria (1913-1978), per a ubicar oficines i un auditori, i del Cinema Liceo, construït per la família Moreno entre 1952 i 1959 al número 50 de la mateixa via, i que va ser destruït gran part del seu interior el 1984. I també a l’Avinguda, cap al 1994, es va produir la desaparició de l’Ateneu “Los Veteranos”, un edifici dels anys trenta a la cantonada del carrer Montgó, que és un dels edificis mítics que existiren durant una part important del segle XX al principal passeig de la població, com també ho van ser els desapareguts edificis que van albergar “El Marisquero” o “El Almendro”.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

​

​

 

 

16. Antic Cinema Montecarlo enderrocat interiorment. Fotografia Tomàs Roselló.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

17. Antic Ateneu “Los Veteranos”. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 551.

​

D’altra banda, el cas més flagrant de la destrucció d’un element patrimonial en democràcia va ser la inexplicable desaparició, l’agost del 1992, de la casa nobiliària que va ser del Comte Casal originària del segle XVII i que es trobava a la plaça Colom 19, al costat de la Torre, que malgrat estar protegida, va ser declarada en ruïna i enderrocada aleshores. Aquest va ser el mateix tràgic final que van tindre, el novembre del 2010, la resta de construccions amb les quals formava un conjunt i que s’ubicaven al voltant del carrer de Sant Antoni Abat. Aquestes eren originàries de la primera meitat del segle XV, pels seus murs de tàpia valenciana, i definien l’únic i últim exemple d’atzucac (carreró sense eixida) del centre històric de la població. 

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

18. Antiga casa que va ser del Comte Casal. Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitiu”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

19. Antiga casa que va ser del Comte Casal. Paisajes Españoles.

​

La desaparició d’aquest darrer conjunt, és un exemple més de com en aquestes set dècades també ha sigut maltractada per l’especulació, una important part de l’arquitectura tradicional valenciana construïda al centre urbà del municipi des d’època medieval. Aquesta és testimoni de la manera de viure, costums i manera de fer ja desapareguda dels nostres avantpassats pel que forma part del nostre patrimoni. Aquestes construccions es caracteritzen per estar edificades amb sistemes constructius com murs de tàpia o maçoneria i calç, pilars de rajola i bigues de fusta, forjat de biguetes de fusta i revoltons de rajola, coberta d’estructura de fusta, entabacat de rajola, morter i teula corba i portes i finestres de fusta. En general, a partir del segle XIX es van incorporar balcons, en alguns casos, amb la part inferior decorada amb taulells ceràmics decorats i barana de serralleria, més o menys elaborada, en funció de l’estil del moment. No obstant això, el fet que en molts casos aquestes cases no incloguen ornaments rellevants, de vegades, les han fet passar desapercebudes per als tècnics d’urbanisme dels ajuntaments, malgrat la seua importància. A més, en la majoria de casos les construccions de nova planta que les han substituït, per la seua arquitectura, no han adaptat de forma adequada a la imatge del centre històric.

​

Dintre d’aquest darrer grup trobem nombroses cases enderrocades tant durant el franquisme com en democràcia que havien definit la imatge urbana de Torrent fins aleshores. Aquesta formava part de les importants vies urbanes de Torrent com la Plaça Major i carrers com Ramón y Cajal, Gómez Ferrer o Frare Lluís Amigó, les quals han vist modificada, greument, la seua fisonomia per la desaparició de molts dels seus edificis en aquest període.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

20. Plaça Major de Torrent en les primeres dècades del segle XX. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1997, p. 31.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

21. Antiga imatge del carrer Ramón y Cajal, conegut popularment com de l’Ermita, a mitjans dels anys cinquanta del segle XX. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 539.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

22. Carrer Gómez Ferrer, conegut popularment com de Vora Séquia, en la primera meitat del segle XX. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1997, p. 32.

​

En el cas de les construccions desaparegudes al voltant de la primera dècada del segle XXI, una mostra d’aquestes cases perdudes en aquest període és la de la Plaça Major 35, enderrocada cap a l’any 1999; la del carrer Bellido 12 que contenia un retaule ceràmic devocional, desapareguda cap al 2006; “Ca la Llàsera” al carrer Pare Méndez 16, que va acollir una carboneria i que va ser construïda cap al 1830 i enderrocada a principis del 2007; la del carrer de Marco 3, desapareguda en setembre del 2007; la de la plaça Mestre Giner 9 la façana principal de la qual va ser reformada en les primeres dècades del segle XX amb trets modernistes i ceràmica vidriada i que va ser tràgicament enderrocada el 2008; la del carrer Sant Antoni de Pàdua 11, destruïda el maig del 2009 o la del carrer Toledo 16, que al seu interior encara conservava la seua configuració original i que va ser destruïda el juliol de 2009.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

23. Casa del carrer de Bellido 12. Fotografia Adrià Besó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

24. Casa de la plaça Mestre Giner 9. Fotografia Adrià Besó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

25. Enderrocament de la casa del carrer de Sant Antoni de Pàdua 11. Fotografia Tomàs Roselló. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

26. Enderrocament de la casa del carrer Toledo 16. Fotografia Tomàs Roselló. 

​

En la dècada següent trobem la desaparició, també fruit de l’especulació, de construccions històriques com l’edifici de planta baixa i dos altures del carrer Santa Anna 37, enderrocat el 2012; l’antiga fàbrica de xocolate de Gregorio Rius al carrer Ramon y Cajal 14, que va albergar el primer molí de cacau a vapor del municipi, enderrocada cap a març del 2013; l’antic barri dels treballadors del tramvia del carrer de Plà, a la Cotxera, format per desset habitatges de planta baixa edificats entre 1906 i 1907, que formaven un conjunt i que van ser majoritàriament enderrocats el maig del 2013; la del carrer Massanassa 6, destruïda en juny del 2013; la de la Plaça Sant Roc 2, destruïda cap a juliol del 2013; la del carrer de Ros 10, perduda en setembre del 2013; la interessant casa del carrer Mare de Déu de l’Olivar 22, amb taulells ceràmics decorats d’entre 1770 i 1790 i l’antic “Forn Nou” a la plaça de les Fonts 12, aquestes dos perdudes en octubre del 2014.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

27. Edifici del carrer Sants Anna 37. Fotografia Tomàs Roselló. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

28. Antiga fàbrica de xocolate de Gregorio Rius. Fotografia Google.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

29. Antic barri dels treballadors del tramvia del carrer del Plà. Fotografia Tomàs Roselló.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

30. Casa del carrer Mare de Déu de l’Olivar 22. Fotografia Tomàs Roselló.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

31. Antic “Forn Nou” la plaça de les Fonts 12. Fotografia Tomàs Roselló.

​

Per últim, cal recordar la desaparició de la casa del carrer Santa Rita 2 que contenia un retaule ceràmic dels anys quaranta dedicat a aquesta santa, que dona nom al carrer i que va ser enderrocada el març del 2022.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

32. Enderrocament de la casa del carrer Santa Rita 2. Fotografia Tomàs Roselló.

​

En aquest temps, una altra pèrdua rellevant va ser la desaparició, entre 2005 i 2006, de la pràctica totalitat de l’edifici primitiu de l‘“Asilo Santa Elena” al carrer Pare Méndez 118, per a la construcció d’un aparcament, edifici dissenyat el 1927 pel reconegut arquitecte valencià Javier Goerlich (1886-1972) i inaugurat el 1933. Aquest enderrocament es va completar a una segona fase, el juny del 2021, a excepció de la seua antiga capella que, per ser arquitectura religiosa anterior al 1940, es troba protegida genèricament per la Llei del Patrimoni Cultural Valencià.

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

​

33. Antic “Asilo Santa Elena”. SANCHIS ALFONSO, José Ramón, 1998, p. 540.

​

Malauradament, aquesta no va ser l’única obra del destacat arquitecte Goerlich en desaparéixer a Torrent, ja que un altre cas va ser el del xalet que va projectar el 1926 per al comerciant de la Ciutat de València Salvador Gamborino al carrer Pinedo 9 del Vedat. Aquest va ser un interessant exemple d’arquitectura de segona residència que encara que havia patit una radical transformació del seu entorn i una desafortunada intervenció als anys setanta que l’havia modificat parcialment, conservava una part de la seua fisonomia original. Finalment, va ser enderrocat en algun moment entre juny del 2020 i març del 2021, per part dels seus propietaris i sense la preceptiva autorització municipal.

​

​

​

​

​

​

​

​

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

34. Antic Xalet Gamborino. Fundación Goerlich.

 

En la primera dècada del segle XXI, El Vedat tampoc va quedar exempt de la pèrdua de patrimoni arquitectònic, com és el cas que he pogut documentar de la reedificació i desafortunada intervenció, cap a 2003, de diferents xalets d’estil racionalista, projectats per l’arquitecte José Cort Botí, en 1934, com és el cas del xalet que va ser del decorador Jorró al carrer de la Font de Sant Lluís 18 i d’aques altre al camí del Romeral 3 que també va patir una desafortunada reforma.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

35. Xalet que va ser del decorador Jorró projectat per l’arquitecte José Cort Botí. AZULAY TAPIERO, Marilda, 2003, p. 709.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

36. Xalet del camí del Romeral 3 al Vedat. AZULAY TAPIERO, Marilda, 2003, p. 712.

 

Finalment, en l’Alter de Dalt va desaparéixer el conegut com a Xalet del francés, construït el 1929 pel prestigiós naturòpata, José Castro Blanco i la seua dona Blandina Romero Pato. Aquests, procedents de Barcelona, van triar aquesta zona de Torrent, per ser un lloc en aquell moment amb importants valors paisatgístics, per a establir una colònia vegetariana eutrofològica. Les darreres dècades, aquesta interessant construcció va ser contínuament víctima d’actes vandàlics i espolis, fons que va ser finalment enderrocada entre el 2012 i el 2013. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

37. Xalet del Francés durant el seu procés d’enderrocament. Fotografia Tomàs Roselló.

 

En definitiva, un llegat arquitectònic perdut per sempre que hem arreplegat en aquest article i que esperem que servisca de reflexió perquè en el futur no es continuen enderrocant més edificis del nostre patrimoni historicoartístic. Cal recordar que la seua conservació depén de la divulgació de la seua importància a la societat i de la posada en vàlua del d’aquest, per part de les administracions i particulars. Aquest fet determinarà la consolidació de Torrent, com una ciutat amb elements d’interés patrimonial amb alguna cosa a oferir al visitant i per a enriquir culturalment a tots els torrentins. Perquè el patrimoni no s’ha de perdre, sinó preservar, restaurar i difondre.

​

BIBLIOGRAFIA: 

 

• AZULAY TAPIERO, Marilda. La fortuna de los ideales racionalistas en España, 1914-1936: El caso concreto de José Cort Botí (1895-1961). Tomo III. Tesis doctoral. Valencia: Universidad Politécnica de Valencia, 2003.

• Biblioteca Valenciana “Nicolau Primitiu”

• IBORRA LERMA, José Manuel. Història bàsica de Torrent. Torrent: Fundación Instituto Pro-Desarrollo de Torrent, 1982.

• Institut Geogràfic Valencià

• Instituto Geográfico Nacional

• La Semana Gráfica: Revista semanal ilustrada, Valencia, 1929, nº 137.

• Paisajes Españoles.

• PECOURT GARCÍA, Juan. PGOU Torrent: Una ciudad cívica, un territorio en equilibrio. Torrent: Ajuntament de Torrent, 1987.

• ROCA FERNÁNDEZ, Lourdes. Memoria Arqueológica. Actuación arqueológica, plz. Colón-c/San Antonio Abad. 4 MERCAT, 2015. Inèdit.

• RODRIGUEZ MOLINA, María José; SANCHIS ALFONSO, José Ramón. Un segle de fotografia i fotògrafs a Torrent: 1839-1939. Torrent: Ajuntament de Torrent, 2010. 

• SANCHIS ALFONSO, José Ramón. Torrent i la seua premsa entre dos segles (1890-1910). Torrent: Ajuntament de Torrent, 1997.

• SANCHIS ALFONSO, José Ramón. Torrent imatge gràfica: La gent i la ciutat (1860-1960). Torrent: Ajuntament de Torrent, 1998.

• Seu electrònica del Catastre

​