Boro ciscar. Entrevista

Un dels reptes del món faller, possiblement de qualsevol col·lectiu, encara que de les comissions falleres sempre s’ha destacat, és l’obertura al seu entorn, no només humà, sinó social, econòmic i cultural. Com que este anhel forma part del pensament de la nostra comissió fallera, volíem encetar dins del nostre llibret un espai per a conéixer eixes altres veus i perspectives al voltant de la realitat que ens envolta. Triem com a lloc per a estes converses, l’Hort de Trénor, un espai emblemàtic, pel que suposa com a terreny guanyat a l’ús públic i també, en este cas, per la temàtica elegida: Torrent, poble i ciutat.

​

Del primer conversador d’este espai podríem dir que és un híbrid, perquè Boro Císcar és historiador i investigador local. També faller. Realment és una persona inclassificable pel ventall d’àmbits en què s’enclava. 

​

Per a iniciar la nostra conversa, entrem en la zona enjardinada del parc, per la porta que es troba al costat de la caserna de la Policia Local. Part d’esta caserna ocupa la casa on la família Trénor passava els seus moments d’esplai. Com hem comentat abans, no és una tria debades. L’últim propietari de l’Hort, Eulogio Gómez-Trénor Fos, va ser el mateix membre de l’aristocràtica família, que va cedir en 1957 terrenys per a la construcció del barri “Virgen de la Paloma”, habitatges lliurats després a damnificats de la “Riuà” d’aquell any. Cal dir que la denominació del barri és en honor a l’esposa de Gómez-Trénor, Paloma Aguilar Castro.

En este entorn, encetem la nostra conversa al voltant de com ha evolucionat Torrent de poble a ciutat i si conviuen, o no, les seues dos ànimes.

​

Per a Boro Císcar el primer esdeveniment històric que modifica la fisonomia i cultura agrícola i comercial de Torrent com a poble és l’aparició de les conegudes com a colònies estiuenques de finals del segle XIX i principi del XX on, majoritàriament professionals liberals i persones benestant del Cap i Casal, fonamentalment, construeixen i adquireixen habitatges al “Pantà”, el Vedat, i fins i tot al carrer València. De fet, enguany que es compleix el centenari de la coronació de la Mare de Déu dels Desemparats, l’alcalde de València en 1923, Juan Artal, que va ser qui va donar a l’arquebisbe Reig la corona en nom de la ciutat, tenia un xalet al Vedat que encara es conserva.

​

Este moviment no és de gran influència ni en l’àmbit demogràfic ni urbanístic. En tot cas, sí que fa exactament un segle, comencen a plantejar-se modificacions importants encara que no s’acaben de desenvolupar pel canvi de règim de la dictadura de Primo de Rivera a la Segona República i, principalment, per l’esclat de la guerra civil. Molts d’ells són descartats, com seria el cas d’un eix de connexió amb la zona d’Alcàsser i Picassent. Si més no, altres són recuperats amb el temps. És el cas del projecte de l’Avinguda que acaba per convertir-se, anys després, en l’autèntic eix vertebrador de la ciutat. Altres projectes menys importants però necessaris com les escoles o la potabilització de les fonts, sí es fan realitat.

​

Com a punt autènticament definitiu en la transformació de Torrent com a ciutat podem determinar, com en tantes altres poblacions al voltant de les grans ciutats espanyoles, el fenomen de l’emigració dels anys 60, encara que com un espècie de vespra de la festa, Císcar apunta també el naixement de diferents barris com a resposta als damnificats de la “Riuà del 57”. A banda de l’esmentat a les primeres línies del barri de “Virgen de la Paloma”, en trobem 3 projectes més. Dos els desenvolupa la Caixa d’Estalvis de Torrent. El primer, el de Sant Gregori, que arreplega una antiga idea de l’Ajuntament que va quedar descartada a finals dels anys 40. El segon el de la Sagrada Família. Estos dos conjunts d’edificacions són lliurats als propietaris entre 1963 i 1968. Anteriorment, entre 1955 i 1957, el promogut per la parròquia de l’Assumpció de Nostra Senyora, responent a al crida per la implicació social dels catòlics per part l’arquebisbe Marcelino Olaechea, que es troba pràcticament inalterat en l’actualitat. Eixos edificis estan al Camí Reial, a l’altura del de la Sagrada Família. Com indica Boro Císcar, estes serien les primeres transformacions urbanístiques, que deixen pas a l’època del gran moviment migratori des de diferents regions espanyoles cap a Torrent.

​

En este punt de la conversa, Císcar fa incidència en una circumstància que considera imprescindible per a entendre com Torrent va creixent de manera exponencial en població i es va convertir en ciutat, sense deixar a banda la seua idiosincràsia com a poble. A finals dels anys 60 se recuperen les falles prohibides des de 1958. A les comissions falleres que es tornen a constituir, s’incorporen també els nouvinguts d’altres terres de l’estat. No només és una manera d’adscriure’s a la societat torrentina, també, mitjançant la incorporació a la festa, de conéixer altres tradicions més ancestrals i naturalment, de caire religiós. Fins i tot, la llengua i les tradicions valencianes.

​

Si parlem de migracions ens traslladem sense remei a l’actualitat on, especialment al segle XXI, Torrent s’ha convertit també en terra d’acollida i destí de migrants de tot el món, encara que en este cas, la incorporació al teixit festiu i tradicional està resultant més complicada, si més no, anecdòtica. En esta circumstància, potser, trobem un símptoma de Torrent com a gran ciutat on conviuen diferents cultures, la pròpia i la dels seus veïns vinguts de diferents indrets.

Així, de la mateixa manera que amb el desenvolupament poblacional del segle XX naix, junt als esmentats, el barri conegut com a Poble Nou, ara, des de principi del segle XX, assistim al naixement d’un Nou Poble Nou edificat als antics camps del Safranar i que per les seues pròpies circumstàncies de cert aïllament per l’autovia, amb la progressiva dotació de servicis públics i comercials, pot esdevindre un nucli urbà amb vida pròpia. Això sense oblidar tota l’expansió urbanística fins a les faldes del Vedat. Un altre signe de Torrent com gran ciutat. En eixe sentit, Boro comparteix una dita moderna que diu, amb tot el sarcasme i comprensió que li cal, que de la Font de les Granotes cap a la Torre, és Torrent i de la Font cap amunt, és “Torrente”. Siga com siga, no deixa de ser una dita on s’arreplega eixa voluntat de continuar sent poble, tot i dur camí de ser gran ciutat.

​

En tot cas, esta expansió poblacional i urbanística que situa a Torrent com una ciutat per damunt dels 85.000 habitants i que podria, de la mateixa manera, desvertebrar-la com a municipi, se contraresta pel manteniment de moltes tradicions que la situen encara com a poble. Moltes d’elles, això sí, van perdent la seua arrel religiosa per a ser substituïda pel caire festiu, encara que, especialment les nombroses clavaries, la Setmana Santa, el Rosari de l’Aurora, fins i tot la primerament pagana “Entrà de la Flor” conserven l’arrel de cultura cristiana. Costums que sorprenen al visitant que pot passar d’observar el skyline torrentí entrant per l’autovia i, uns carrers més enllà, topetar-se amb alguna processó o trasllat d’imatge amb femelles i esclats.

​

Si parlem del tema festiu, la conversió del Parc Central com a zona d’esplai i com a àmbit de celebració de les diferents festes, desplaça el nucli de les tradicions també cap a les zones de nova creació evitant al mateix temps que estes zones acaben convertint-se en una ciutat dormitori sense més atractiu ni ànima. D’alguna manera actua com a fil que teix les dos grans realitats que estem tractant durant esta conversa, la del Torrent poble i la del Torrent ciutat. En tot cas, per a l’historiador i investigador torrentí, per a conservar les tradicions més costumistes juga un paper neuràlgic, que el centre històric es mantinga amb vida. En eixe sentit caldria que administracions i agents socials treballaren conjuntament per a fomentar la seua habitabilitat i atracció comercial i cultural, afavorit també este procés perquè tampoc queda massa terme municipal urbanitzable.

​

En definitiva, per a Boro Císcar com a clau per a mantindre l’arrel de poble dins de la gran ciutat, juga un paper fonamental el manteniment de les tradicions, encara que es dessacralitzen de manera progressiva, sempre que mantinguen la seua essència per a que no es convertisquen en festes que podrien celebrar-se en qualsevol ciutat del món, sense el seu fet diferencial. També en descobrir tot el terme municipal no urbanístic amb sorpreses històriques i naturals.

​

Acabem la primera conversa a l’Hort de Trénor, a poqueta nit. A un costat l’ombra de l’antiga Torre, a l’altre, l’ombra més allargada dels grans edificis blancs del Parc Central. Dos símbols d’allò que és hui en dia Torrent, un poble que es fa ciutat.