Evolució o involució, that’s the question!

Soc un presoner de la nostàlgia. Ho soc fins i tot de moments i/o escenes que mai he viscut.

Soc un ferm defensor de que qualsevol temps passat va ser millor.
 

Passege pels carrers de Torrent i m’imagine jugant als peus de la Torre amb una pilota, en els millors casos de goma dura, emulant a Kempes o Solsona als anys 80.
 

No puc evitar caminar pel carrer Hospital i trobar a faltar la fita de pedra de la que mai vaig saber la seua utilitat però que tan familiar i quotidiana era per a mi.
 

Tot i el meu reconegut i cacarejat anticlericarisme em sorprenc una i altra vegada tocant els pilars en forma d’espiral que flanquegen la porta de l’església de l’Assumpció, L’Arciprestal. Entre ells ens escorríem els xiquets en un exercici de contorsionisme que hui no entendria ni el major geni de la ciència ficció, observant el buit i comparant els cossos que hem desenvolupat... per dir-ho d’alguna manera.
 

Encara pense que quan passe per la Cristaleria Vidal, hui una cafeteria, podré veure’m reflectit en els seus vidres, convex o còncau? Tant fa!  Eixos en els que segons quin veies et feien més prim o més gros.
 

Soc fan absolut dels meus Sants Llocs: El Mercadet del Vedat (el Mercata), la Pista de la Tortuga, antiga pista de karts (alguna vegada va circular algun?) hui reconvertida en Centre Mediambiental. Cada vegada menys mont, cada vegada menys Vedat , però tenim un espai que pretén salvar el que entre uns i altres hem trencat.
 

Em produeix una tristor absoluta arribar fins el que abans era l’Hotel Lido, pioner establiment en la província i enveja de molts municipis, per observar RES. Si. Imagine que aquell que es va casar allí i el seu casament no a tindre èxit tal vegada no pensa el mateix.

La Punchona, barrejats ,mistela y cassalla, quan la cassalla era "cosa d’homes". 

La Bodega del Cordobés, Ca Cacli o el més recentment desaparegut Ca Joaquín, l’Últim Mohicà dels ultramarins locals.

Tejidos Mora, Cortinajes Torrent, Boutique Yu-Yu, la de forats econòmics que vaig provocar als meus pares abusant la seua generositat i amb permís de Ximo que em permetia comprar i pagar amb un "Ja passarà mon pare"... Per cert, era jo l’únic enamorat de la seua dependenta?

Quants quioscos podem nomenar com autèntics punts de trobada per a la xicalla: El Cisne, Baratijas Ana Mari, El Blanquillo, La Foieta o el per a mi inigualable El Almendro, "Ca Quili", altre dels meus preferits, La Casa de los Gatos... Només podies comprar el tebeo si el felí no es posava sobre ell. En eixe cas, prioritat absoluta per al gat. I tu sense tebeo.

Algú recorda productes estrela dels llocs dels que parle? Palotes, Puromoros, xicle Cheiw... No "chinco" jjj. L’empalagós i edulcorat Bang Bang, els cigarros de xocolate (hui seria impensable vendre això als xiquets).

Anem al cinema. El Parroquial amb les seues precàries instal·lacions, no sé com mai hi hagué una desgràcia. I la seua censura d’anar per casa. Les estrelles negres que tapaven mugrons i entre les cames (açò últim no ho entenc molt bé, si ja es veia tot negre) del Montecarlo.
Les cues del Liceo o Avenida per poder veure l’últim èxit que ja venia de rebot des de València o l’arribada del modern i efímer Torrent de Cine.

Si anomene els forns, perquè eren forns amb tot el significat de la paraula, amb els seus aparadors coberts de baf, el seu “L’última?” Sempre era l’última encara que fores l’últim... Coses del patriarcat. Quants han desaparegut? Millor i més fàcil. Quants resisteixen la moda del "Forn- Cafeteria i de tot”? o el que tenen ja no és del dia.

Passem a les festes tradicionals, quasi sempre (sense el quasi) protagonitzades per Sants i Mares de Déu. De nou m’atrapen sentiments creuats.

Jo, tan poc d’església, i “tan TANT de bar” i trobe a faltar els Rosaris d’Octubre... Que sí. Que encara es celebren. Però resar un rosari pels carrers del poble en pantaló curt no és el mateix. Ens han llevat fins i tot el fred!

El mes de Maig, mes de Maria. Comprovarà el lector (si és que algú llig açò) que tot i anar d’ateu recalcitrant no pare de recordar certes coses. Tots els xiquets i les xiquetes, per separat, com estava manat, volíem un ciri amb el color corresponent per tal de desfilar cada diumenge del mes amb els nostres pantalons blancs. Amb la roba de mudar.

I al fil d’açò. Què ha passat amb la tradició d’estrenar en Tots  Sants, Nadal i Pasqua?
Ai, la Pasqua i els pasqüers i les pasqüeres. Menjar la mona en el Vedat era quasi obligat. Hui, trobar un tros de mont semi apartat on fer-ho és impossible. Ja no parlem de terreny verge per explorar. L’improbable lector podrà notar que li tinc estima especial al Mont Vedat. Soc nadiu i autòcton del mateix. Soc el Pancho de Verano Azul que es queda a Nerja quan acaba l’estiu però en versió torrentina.

La Pasqua s’organitzava en Sant Blai, mira, altre sant! Les anades i tornades de xiquets i xiquetes perseguint els primers a les segones és una de les formes més primitives i animals d’establir contacte que conec i alhora la que més carinyo em desperta. Riu-te tu de la berrea.
Desenes de xiquets martiritzant a les xiquetes amb les seues pilotes de goma i el millor (o pitjor) elles satisfetes amb això. Sé que açò despertarà alguna animadversió entre alguna fèmina i pregue a Déu (el que he de dir) que no arribe açò a mans de la Sra. Irene...

Zones d’oci? Perdona, però no. Nosaltres anàvem al pub, no anares a dir bar i et confongueren amb un carca. Impossible no recordar Las Cavas del Champán, Sede. ESTUDIO, La Rata, Rayas o Deparment.

I els nostres terrors preferits? L’home del Sac, el llop, la bruixa, el Papus... Sí , en ma casa inventaren aquest que venia del nom d’una revista satírica dels anys de la transició.
Podria citar mil històries de iaio Cebolleta, em negue a explicar qui era eixe home i sempre en quedaria alguna. D’altres no tindrien importància per a segons quines persones i algú afegiria en base a la seua experiència personal... Però és que aquest article és meu. I em dona nostàlgia el que jo vull. I punt.

I ací arribe al quid de la qüestió.

L’evolució és un fet constatat sobretot en molts aspectes de la vida.

No érem tan feliços abans; segurament ni érem millors fa quaranta anys. El que ens fa veure-ho així són els records de persones que amb la seua presència ens van fer la vida molt fàcil.

No era millor circular pel carrer amb cudols de l’Ermita, a risc de que la roda de la Vespino es quedara travada. I et pegares una tonya que ni Sant Blai ni tot l’oli del món et lliurara del mal.
No era millor disposar d’una sola estació de, aleshores, Trenet hui Metro, perquè ens feia por passar pel tram que hui ocupa el metro de l’Avinguda, perquè estava fosc de collons i un gos et lladrava.

Els estius a Torrent City eren avorrits sense festes, encara que eixires a la fresca a xarrar amb el veïnat.

No era millor estar sense hospital. Ui, no. Que això no ho tenim.

Se’ns van anar els records i la joventut a canvi d’evolucionar o progressar, tot i que de vegades creiem que hem anat cap arrere.

Evolució sí, gràcies. 

Siguem realistes i demanem allò impossible: un hospital comarcal, el soterrament de les vies, menys paro, major protecció per al Vedat...

Revolució sempre una pendent.